Paraula clau

post

Cecs

Cecs

Un cop més, de la mà d’Isabel Gil, mare, educadora i responsable SEER a Galícia, us compartim un post sobre la mirada i els reflexos que ens regalen els nostres fills/es. Seguim creant, que els gaudiu!

De vegades ho penso, és increïble que a vegades no aconsegueixi un mateix veure el que té davant. Els nostres fills necessiten saber que els estimem.

Per descomptat, no? Pensem que és evident. Doncs clar, sóc el seu pare/mare, com no ho va a saber? Doncs resulta que no ho és tant per a ells. Simplement si un s’atura i respon de forma sincera Quant de temps paso al dia amb els meus fills? La famosa “conciliació familiar”, lo normal és que desgraciadament no sigui molt. Però d’aquest temps ja normalment reduït ¿quant és estant REALMENT present, és a dir, NOMÉS centrat en ell, no pensant en el que he de fer, si les presses, el mòbil, que si portar d’aquí cap allà…? Ells capten perfectament quan ESTÀS, quan REALMENT jugues amb ells, quan els ESCOLTES. Quant és? Tantes vegades engrunes, amb el nostre cansament, les nostres preocupacions, …

I així els anem privant del que més necessiten, el pilar de la vida, de l’autoestima: sentir-se estimats. Perquè sí, són egocèntrics; si no ESTÀS, interpreten des de la seva ment de nens, que és perquè no tenen valor. Amb res es compensa, per molt que els donem, estiguem pendents, ens sacrifiquem,… sense que els arribi aquest amor, és buit. Quantes vegades necessiten acudir a portar-se malament en un crit silenciós de fes-me cas, si us plau! ¡Sóc aquí! És tal la necessitat, que si no és per les bones, haurà de ser per força.

Quantes vegades els diem que els volem? Quantes paraules positives els fem arribar cada dia, a part d’aquest “Què beeeee!” moltes vegades artificial i que tant els pot perjudicar més que beneficiar? Doncs, per ser estimat el que sigui, encara que no m’agradi el que faig. Si així em van a parar atenció, donçs això hauré de fer. Això és a allò que tantes vegades vam arribar; ens trobem fent coses que realment no volem però amb les que pensem ens van a valorar. Tantes vegades que no ens va arribar aquest amor incondicional dels nostres pares, per molt evident que sigui que ens van estimar des de la nostra ment d’adults. I ens pot condicionar una vida sencera de forma inconscient aquesta falta que vam tenir de petits. Però estem cecs.

Segons alguns estudis, per compensar la petjada emocional que deixa una cosa negativa que ens diguin cal almenys tres positives

I quan un reflexiona durant el dia quantes positives han estat, de vegades ni les trobes! Amb això que és evident, doncs ja està. A vegades és un constant “així no”, “para ja!”, “Una altra vegada?!” Quin piqui que els podem arribar a donar, amb la millor de les nostres intencions. Quien atac directe a l’autoestima. És com en el joc de la gallinita cega; quan un només escolta “fred, fred”, arriba un moment en que fins no sap ni cap on anar, i si en canvi els féssim arribar més “calent, calent”? Seria un impuls, una adreça, sempre que sigui traslladat des del sentir, per una alegria compartida i no de forma artificial amb el famós “ay, què bé!”. I el curiós és que ni ens adonem tant fred, fred que els diem.

L’altre dia estava asseguda en una cafeteria i observava com una mare estava conversant amb una altra mentre el seu fill caminava per allí i rebia cada poc “Estigues quiet”, “Que tinguis cura que ho tiraràs”, “A veure si caus” “Ja està bé!” etc, etc… I ja no només això; amb el nostre to, el nostre llenguatge no verbal, moltes vegades els estem cridant ximples, pesats, maldestres … i així dia rere dia fins que s’ho creuen.

Per això a vegades penso que estem cecs. Serà per això que diuen que l’amor és cec?

Isabel Gil Docampo
Responsable Associació SEER (Galícia)

Traducció: I. H.