Ampliant la mirada: del fer al pensar i sentir

Ser educador/a és apassionant. Acompanyem a infants i joves en el procés de descobriment d’un mateix i del món. La rellevància d’aquesta tasca convida a plantejar de quina forma connectem i ens relacionem amb petits i joves. Preguntar-se on fixem l’atenció quan observem pot ser un bon punt de partida per revisar la nostra intervenció.

Els educadors/es percebem, amb més o menys facilitat, les conductes dels infants i joves. Un nen que insulta i agredeix en el pati, una noia que no participa en una activitat, un grup de petits que ha recollit el material de l’aula, un grup d’adolescents que es queixa del tracte dels mestres… I aquesta valoració necessària, però parcial, només recull informació visible, sense tenir present d’on parteixen aquestes conductes. En funció del judici que realitzem sobre aquestes conductes (i de les emocions que ens acompanyen durant aquest procés), apliquem una intervenció com a mesura per modificar i/o canviar aquestes conductes. A vegades, un càstig.

Si aprofundim en la qüestió, cal constatar que observar exclusivament les conductes dels infants i joves comporta que les nostres valoracions i intervencions siguin parcials, ja que no atenen les necessitats reals (individuals i/o col·lectives). Cal, doncs, una mirada més amplia per part dels educadors/es.

Ampliar la mirada ens permet identificar les emocions i pensaments que han mogut un infant o un grup cap un comportament. Una mirada que connecta els ulls amb el cor permet captar que el nen que crida potser ho fa perquè sent ràbia de com el tracta un company; la noia no participa perquè potser està capficada en un tema personal que li fa sentir tristesa; el grup de petits potser vol fer visible la seva gratitud cap els educadors/es recollint la sala; i que la queixa dels adolescents és possible que sigui una demanda de confiança i de reconeixement. Ser conscients d’aquests aspectes ens ajuda a comprendre el que passa i adequar la nostra resposta. Amb aquesta informació més elaborada, realment quina és la nostra intervenció? És, serà, la mateixa que quan només mirem la part conductual? Probablement, no.

Aprofitar l’oportunitat de recollir informació menys visible, però de vital rellevància, permet donar una resposta educativa més responsable i coherent amb les necessitats. Entenent responsabilitat com l’habilitat de donar resposta adequada. I és d’aquesta manera quan l’educador/a pot substituir una intervenció conductual per un acompanyament a les emocions o les creences que s’amaguen sota aquest comportament. I aquesta és una elecció sentida de l’educador/a. I per fer-la és recomanable connectar amb la serenitat, pau i confiança.