Participació del Carles Parellada a la Formació COMviure

Acompanyament COMviure
(click aquí per anar a la pàgina de la formació)

Carles Porrini – Carles Parellada

A modus de pròleg: Quin aprofitament estic traient de tot el que està passant amb aquesta situació tan excepcional que estem vivint?

Imagino què, per circumstàncies personals favorables al llarg de la meva vida, em sento afortunat en aquest sentit per tot el que em van aportar els meus pares, he tingut mestres i professors/res extraordinaris que m’han nodrit de grans aprenentatges i valors a molts nivells, gaudeixo d’una vida familiar molt favorable, estic bé de salut, tinc el que necessito a nivell econòmic i material, …, soc de mena optimista, per tant l’aprofitament que n’extrec de tot el que està passant és molt favorable, sense menystenir alguns aspectes que també tenen els seus efectes col·laterals rellevants.

El que sento és que està sent un moment de creixement personal i professional per a mi, i una bona oportunitat per a la comunitat per donar passos endavant en aspectes que no eren molt funcionals als que ens havíem anat acostumant sense reflexionar-hi suficientment, i si n’hagués de concretar un d’específic diria que és el de donar importància a les petites coses, i paral·lelament fer-nos conscients del mar de possibilitats que tenim al davant si ens aturem un moment a observar-les i a percebre-les des d’un altre nivell de consciència.

Contingut de la conversa, a partir de tres supòsits de partida, i tenint en consideració dos paradigmes de referència: la biologia i la sistèmica

• Comprendre el que ens està passant i algunes reflexions del per què està passant
• Orientar-nos ver una perspectiva del benestar més que quedar-nos atrapats en els circuit de la incertesa, la por i l’estrès
• Plantejar-nos algunes consideracions a tenir en compte per encarar el futur immediat

Com que ens cal ser sintètics en aquestes aportacions per donar veu a persones diverses podria dir que el que ens està afectant d’una forma més directe en aquests moments, arran de l’aparició d’aquest virus que tant està transformant les nostres vides de formes molt diverses, és el nivell d’incertesa que comporta perquè no sabem quan temps durarà tot aquest procés, i de quina manera afectarà a la nostra salut, i la dels nostres familiars i persones apreciades, de quina manera afectarà a la nostra economia, la pròpia i la comunitària, de quina manera afectarà a les nostres relacions, des de les més properes fins a les que podem considerar en cercles més extensos.

I pel que fa al nostre col·lectiu vinculat a l’educació, de quina manera afectarà al futur immediat de la nostra tasca professional, que a hores d’ara ja hem vist començar a transformar-se, i que sens dubte seguirà fent-ho properament per adaptar-nos als processos de desconfinament per mantenir els nivells de seguretat, tot i que penso que majorment tots entenem que aquesta transformació no hauria de ser solament motivada pels aspectes preventius i tecnològics sinó que hauria d’anar molt més enllà.

A aquestes incerteses cal afegir els possibles processos de dol en els que estiguem submergits en el cas que hi hagi hagut una pèrdua rellevant en el nostre entorn familiar, i les petites o grans tensions que es puguin estar donant a nivell de la relació de parella, i amb la relació amb els fills, i/o amb les persones que puguem conviure plegats, i en el cas de les persones que viuen soles sens dubte augmenta el sentiment de soledat, que no és cap bona companyia per a ningú.

L’ésser humà gestiona amb dificultat les situacions d’incerteses, i tots els altres aspectes que esmentava, som éssers socials, que generem vincles significatius amb els altres, amants de les rutines i desitjosos que les coses funcionin de la forma més estable possible. I en aquests moments, a més a més, arriben tantes i tantes informacions, i sovint tan polaritzades, sense deixar de banda les especulacions “conspiratives”, que no sabem massa bé que fer amb tot plegat.

I encara que d’entrada us resulti un plantejament una mica reduccionista, el que comentem sobre la incertesa, i sobre l’alteració de les rutines a les que ens hem acostumat, segueix un circuit previsible i conegut: ens connecta amb la por, la impotència, la frustració, …, que són emocions de molt baixa freqüència, que desemboquen en un dels mals endèmics de la nostra societat i cultura: l’estrès.

Faig un apunt previ que després recuperaré: quan el cor està en contacte amb energies de baixa freqüència (por, enuig, tristesa, …) té moltes dificultats per recolzar el bon funcionament del sistema immunològic, tot el contrari si ho està amb energies d’alta freqüència com són l’alegria, l’amor, … (potser algú/na de vosaltres va veure fa uns dies el programa de l’Ofici de Viure sobre el paper del cor en la vida de les persones, sinó us recomano que cliqueu aquest enllaç: https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/lofici-de-viure/la-intelligencia-del-cor/video/6039822/).

Quin és l’efecte de l’estrès en les persones? Per una banda posa en marxa el sistema nerviós simpàtic que és el que regula certs automatismes per la sobrevivència i això està relacionat amb un fenomen que es diu el segrest amigdalar, que explica molt bé en Daniel Goleman en el seu llibre “El punto ciego”, que consisteix en un circuit tancat en el que quan estem en situació d’estrès, sigui pel motiu que sigui, la percepció de la realitat que nosaltres rebem a través dels nostres sentits, i que habitualment es processa pel sistema cortical del nostre cervell, és redirigida cap a la part límbica, que és la part connectada amb la nostra experiència emocional com espècie i com a individus, i això fa que les respostes a aquests situacions siguin de tipus automàtic, amb poc control a nivell de la consciència.

Deixeu-me que ho exemplifiqui amb una situació molt senzilla. És possible que algunes persones conegueu un joc de pantalles dels més antics, els més joves ni n’haureu sentit parlar mai, que es deia “Comecocos”. Un joc que consistia en que un personatge que el jugador controlava anava a la caça i captura d’unes figures rodones que tenien aquest nom. El cas és que com a tot joc hi ha un objectiu per guanyar, i alguna cosa que t’ho posarà difícil. En aquest cas era un fantasma que tenia l’objectiu de caçar al jugador abans que aquest fes desaparèixer els objectes rodons. En aquesta recerca li posen al jugador uns elèctrodes connectats a les diferents parts del cervell, monitoritzant el que li està passant mentre juga. La cosa insòlita és que mentre el jugador no se sent en risc per la proximitat del fantasma, s’encenen zones de la part prefrontal, que és la part més evolucionada del nostre cervell, la que gestiona els nostres desitjos, projectes, talents, estratègies…, però si el fantasma s’acostava a menys de dos centímetres del jugador, aleshores s’encenia la part posterior del cervell, la que correspon al cerebel, que és la que gestiona aquests mecanismes automàtics dels que estem parlant, per tant, el jugador deixava d’usar les estratègies per guanyar el joc, i es posava en situació de defensa, i aleshores tenia moltes més possibilitats de perdre que no pas de guanyar, i el que havia de ser un temps de joc, es convertia en un temps de neguit.

Si això passa en una situació tan simple com és aquest joc, en la que realment no ens “juguem” res important, imagineu-vos què deu passar en la vida quotidiana en la que moltes vegades hem de fer front a situacions ben rellevants, que poden veure’s incrementades en circumstàncies tan especials com les que estem vivim ara mateix.

Aquest exemple il·lustra coses ben importants, en situació de risc, d’estrès, deixem d’usar recursos potents per evolucionar, i ens connectem amb recursos antics, que han fet la seva favorable aportació en molts moments de la nostra evolució com a espècie però que ara no són el recurs més adaptats per les necessitats que tenim. La conseqüència d’això té a veure amb un fenomen que es coneix molt bé: mentre activem mecanismes de conservació, no podem usar els mecanismes de creixement, i com a conseqüència col·lateral important, el nostre sistema immunològic es deprimeix, i donades les circumstàncies per les que estem passant, sabem dels efectes negatius que això pot tenir per a la nostra salut i per al nostre benestar.

Quan deixem el control a les dinàmiques automatitzades del nostre sistema nerviós el tipus d’informacions amb les que ens connectem són informacions que estan en el nostre subconscient, informacions que han sigut gravades des del moment de la nostra concepció, del temps de gestació, del moment del part i de les primeres hores, dies i setmanes de la vida, especialment fins els dos anys de la vida, i en bona mesura fins el sis anys (això s’explica, per una banda per la manca de llenguatge fins els dos anys, el primer organitzador de la nostra psique, i pels dos tipus d’ones cerebrals amb les que funciona el nostre cervell fins els dos anys, i fins els sis anys).

A banda d’aquests aspectes biogràfics de la nostra vida, que han estat marcats per experiències personals i molt especialment per la vinculació amb els nostres pares i l’entorn familiar proper, cal afegir-hi tota la informació que ens arriba a través del sistema familiar extens, i social (en aquest cas especialment dels centres educatius), i en una part, de la influència transgeneracional de la nostra família. I la complexitat d’aquest fet és que no tenim accés cognitiu a aquests registres, si no és a través d’una presa de consciència que generalment hauria d’anar acompanyada d’un treball personal significatiu.

D’aquí ja se’n deriven dues premisses importants. Per fer front a les vivències d’incertesa, de por, d’impotència, …, que generen situacions d’estrès rellevants, necessitem generar una dinàmica de ser observadors/res de nosaltres mateixos/es, això vol dir, ser capaços d’adonar-nos de quines són les nostres percepcions, i com les gestionem; això per una banda, i per una altra, no ens queda un altre camí que mentre seguim formant-nos a nivell professional amb eines, metodologies, coneixements, didàctiques, …, que enriqueixin el nostre bagatge en la tasca que desenvolupem, paral·lelament hem de formar-nos a nivell personal per poder posar més consciència a totes les implicacions emocionals que poden col·lapsar una part de la nostra vida, i de les nostres intervencions.

Tot això requeriria un major aprofundiment, però com a preàmbul és prou significatiu. Aleshores, i des de la perspectiva des de la que nosaltres ens plantegem aquestes situacions a partir de la mirada de la Pedagogia Sistèmica, sense entrar en els detalls de quin són els seus referents i quins són els seus plantejaments de base, voldria compartir amb vosaltres sis elements, sis principis orgànics que em semblen rellevants com a suport per a un canvi de mirada, o per a un canvi de posicionament, diguem-li com ens sembli millor:

• Connectar amb l’abundància. Vivim en un món en el que tenim la sensació que no hi ha prou de res per a tothom, això ens fa sentir que l’altre és un competidor més que un igual, i ens porta a la confrontació i a la deriva de la conservació, que ja hem comentat les conseqüències que té en el funcionament del nostre sistema nerviós. Hem de tenir present la imatge de l’ampolla mig buida o mig plena, valorar el que si tenim, sentir que és suficient. Mirar amb bons ulls el que sí hi ha, més que el que falta, centrar-nos en la recerca de les solucions més que no pas en sentir-nos sobrepassats amb els problemes, acceptant la diversitat de circumstàncies en les que ens trobem, pel context del nostre espai professional, pel tipus d’infants i joves que atenem, per la forma de funcionar de les seves famílies, per les limitacions que tot plegat pugui posar damunt de la taula.
  
  
• Posar-se com a objectiu prioritari el benestar, que vol dir estar bé. Tothom coincideix en aquest punt, per fer una tasca favorable vers els altres, per fer un bon acompanyament, hom necessita sentir-se bé. No estic parlant d’una posició egoista, capitanejada per la part menys subtil del nostre ego, que jo pugui estar bé i els altres ja s’espavilaran, sinó de la condició de sentir-me bé per estar disponible, i d’ajudar als infants i als joves a sentir-se bé perquè puguin aprofitar les seves millors qualitats pels reptes que la vida els plantejarà, sigui en l’àmbit de l’aprenentatge, sigui en l’àmbit de les relacions, sigui en l’àmbit del coneixement de sí mateixos/es…
  
  
• Traslladar el nostre centre de gravetat emocional del cap al cor. A dia d’avui sabem que el cor juga un paper rellevant en la vida de les persones. Investigacions de ja fa alguns anys posen en evidència que l’esser humà té una dimensió física i bioquímica, que és la que generalment observem, mesurem, tractem, …, i alhora té una dimensió energètica, el que s’anomena com a biocamp, que és un camp d’energia al voltant del cos que està en interacció continua entre el dins i el fora. L’inconvenient d’aquest biocamp és que no es veu a simple vista, però en podem notar els seus efectes. El cas és que el que regula aquesta interacció és el cor, que funciona com una antena per la seva forma helicoïdal, la mateixa forma que té l’estructura de l’ADN.

De la mateixa manera que el cervell de la cèl·lula no és el nucli (una cèl·lula pot sobreviure un parell de mesos si li traiem el nucli, mentre quedin reserves de proteïnes, ja que el nucli és el que reprodueix les proteïnes a partir del mapa dels gens), però no pot sobreviure si es malmet el funcionament de la seva membrana, per tant el cervell de la cèl·lula és la membrana, que gestiona la circulació de les proteïnes, i el cervell més important dels éssers humans és el cor, i la informació arriba al cor a través de les senyals (les percepcions) que impacten en la pell (a través de la vista, de l’olfacte, del gust, del tacte, de l’oïda, …), que és la nostra gran membrana.

Per dir-ho d’una forma més senzilla, donat que el cor és l’òrgan corporal que té el camp electromagnètic més gran, amb molta diferència del cervell, si li enviem emocions d’alta  freqüència vibratòria, com ara la compassió, fa una funció d’harmonització de la resta d’òrgans del cos, i a la vegada té una àrea d’influència de tres o quatre metres en aquesta dimensió del biocamp, i per tant ajuda a harmonitzar els cors dels que tenim al voltant, en definitiva, el cor és el generador de bon rotllo entre les persones, i a la vegada ens situa en una posició de coherència interna que ens ajuda a gestionar millor els reptes de la vida, i de retruc, assegura i afavoreix la salut.

• Fer-nos responsables, seriosament, d’una actitud inclusiva pulcra, sense fissures ni excuses, en totes les seves dimensions. Els registres inconscients socials i culturals són tan grans a aquest nivell que no n’hi ha prou amb una bona intenció, ens caldrà ser molt més proactius i conscients si volem desenvolupar una mirada i un acompanyament que sigui realment inclusiu, i aquí podríem entrar en una conversa que no afecta solament a les diferències de gènere, de procedència cultural, de creences religioses, d’estatus econòmic, …, sinó també pel que fa a la consideració de les diferències que generen els diagnòstics per la manera d’actuar dels infants i joves.
  
  
• Traslladar la balança del que és prioritari, en aquest cas en els centres educatius, per l’aprenentatge cap a un coneixement que sigui rellevant per a la vida de les persones, i que permeti enculturitzar-nos molt més que no pas informar-nos. D’aquí se’n deriva un repte molt gran en el futur del sistema educatiu: seria recomanable que la tornada als contexts educatius tingués un sentit més ampli, ja no solament per no repetir els mateixos patrons en els processos d’ensenyament i aprenentatge, ni tan sols pel que fa a la introducció de les noves pràctiques tecnològiques que estem usant d’una forma més habitual aquestes setmanes, sinó per fer una proposta realment ajustada a les necessitats d’infants i joves, i per fer un pas endavant en el tipus de continguts a desenvolupar, i a les maneres d’accedir-hi, juntament amb una nova estructura del temps i de l’espai més idoni a aquestes noves necessitats i evidències.
  
  
• I com a darrer principi, que despleguem una mirada sobre tots els aspectes de la vida que sigui realment multidimensional. En un moment en el que cada vegada el pensament hologràfic es fa més evident, hologràfic en el sentit que el nostre pensament és el resultat de la confluència dels pensaments de les persones que interactuem en un camp d’informació, que seria una manera de descriure una classe d’un centre educatiu segons les noves aportacions de la física quàntica, necessitem obrir-nos a les diferents dimensions d’aquesta realitat, des de quina consciència ens la mirem, des de quin paradigma dels processos d’ensenyament i aprenentatge la construïm, des de quina gestió dels nostres tres cervells ho fem, … És a dir, obrir-nos al món de possibilitats que estan davant nostre, traient-nos del damunt la vena que no ens permet mirar-les diàfanament, sovint per motius com els que abans comentàvem.

Hi ha un concepte, idea, que ens aporta la ciència, que pot ajudar-nos a il·lustrar el que comporta el desplegament autèntic d’aquests sis principis: la congruència, quan està en sintonia allò que fem, allò que pensem, allò que diem, allò que sentim. A nivell sistèmic parlem de l’equilibri entre el donar i el prendre, l’equilibri entre les diferents parts del sistema respectant el lloc i la funció de cadascú, i l’equilibri, o el no judici en aquest cas, entre les diferents parts i experiències acumulades del nostre sistema familiar.

I segurament ara us preguntareu: com ho fem, això? I la resposta, de tant senzilla com és d’entrada, és possible que no us convenci o no la veieu suficient:

• Primer de tot, viure en l’ara i l’aquí, ja sé que això està molt trillat, però no n’hi ha una altra, mentre estic en l’ara i l’aquí estic present activant el que és més convenient en cada moment, tan bon punt me’n vaig al passat (si hagués fet tal cosa segurament m’hagués anat millor), me’n vaig al futur (hauria d’aconseguir tal altra cosa per ser feliç), o em quedo en el present en format de culpa, por, tristesa, enuig, impotència, incertesa…, intentant desconnectar-me d’aquestes emocions que em col·lapsen, aleshores estic connectat en format conservació, i per tant s’anul·len la resta de possibilitats i opcions més funcionals i creatives.

Lao Tsé deia que la depressió és el resultat de viure en el passat, que l’angoixa és el resultat de viure en el futur, i que la salut, la felicitat, és el resultat de viure plenament en consciència en el present. Ara venen temps de dols diversos, deixem-nos tocar pel dolor, que no és el mateix que el sofriment, i ens adonarem que som capaços de sostenir-lo, i que a més en sortim reforçats.

• En segon lloc, connectar-nos amb el permís, sentir que tenim el permís per vestir la nostra vida tal i com creiem que ha de ser. I com puc saber quina és aquesta vida que serà un vida bona per a mi? si aconsegueixo posar en equilibri, en coherència, el que penso, el que dic, el que faig i el que sento; i per sentir-me mereixedor del permís necessito reconèixer, respectar i agrair d’allà on vinc, quelcom que ens resulta ben familiar en el context de la Pedagogia Sistèmica.
  
  
• I en tercer lloc trobar els mecanismes personals, que per a cadascú/na poden ser diversos, per a connectar amb una confiança plena que en mi estan les possibilitats i les capacitats per poder desplegar les meves ales, i una bona manera d’aconseguir això és alineant els diferents punts energètics del meu cos, els xacres, posar-los en harmonia, en coherència, des del contacte amb la terra i les arrels, fins a una dimensió més elevada del pensament i l’espiritualitat que em connecta amb tot l’univers. Cada xacra respon a un tipus d’energia i desplega una funció específica per la vida. Fins i tot en el context d’incerteses importants puc trobar, destriar allò que em permetrà fer ancoratges de certeses, i aquesta possibilitat radica, principalment, en el grau de confiança amb el que ho encari.

Em deixo un punt zero que és previ a tot, la segurització, això ho diuen totes les persones que estudien la psique humana, cal desconnectar-se dels registres que diuen que el món és perillós i les persones són hostils, i que no hi ha prou recursos per a tothom. En aquesta dimensió de la seguretat sento que una de les principals tasques que haurem de fer en el futur de la nostra tasca professional serà un acurat acompanyament a les famílies.

El conjunt d’aquests tres aspectes ens poden ajudar, i molt, a seguir la petjada d’alguna cosa que és molt important per a tots: – trobar-li un propòsit, un sentit, a la nostra vida-, sense propòsits, sense somnis, com diem sempre a l’inici de les formacions de PS, i ho recordem al llarg del seu recorregut, perdem la màgia de la vida, i aquesta és una trampa en la que no ens podem permetre caure. Aquest ha de ser un dels grans objectius de l’educació d’avui.

A això ajuden, i molt, algunes coses bàsiques de la dinàmica de la vida quotidiana que només enumero perquè les coneixem molt bé, tot i que cadascuna d’elles té un valor rellevant per si mateixa:

• una bona alimentació (evitar intoxicar les nostres cèl·lules amb senyals que les emmalalteixen).
• el moviment, l’acció conscient, tenir en compte el cos, prodigar-nos en el joc i les activitats de vida quotidiana (cuina, hàbits que regulen la vida familiar, petits arranjaments de manteniment,…).
• la respiració, que és la base de la nostra energia vital.
• el descans, podem viure diverses setmanes sense menjar, pocs dies sense beure i descansar, res més que cinc minuts sense respirar.
• el contacte amb la natura.
• el silenci.
• l’art contemplat des de totes les dimensions: música, dansa, teatre, pintura, …
• i saber distingir les relacions que vibren en una mateixa freqüència, o que al menys, vibren en una freqüència amorosa, i acostar-nos, i conrear-les, en els nostres contextos de vida habituals.
• així com cultivar el coneixement, que ens permeti enculturar-nos de tot allò que l’ésser humà ha sigut capaç de conrear i generar.

Bé, ja tenim alguns elements per a la reflexió, que prendran sentit no tant si ens semblen prou interessants, sinó sobretot si ens posem en marxa i comencem a practicar aquells aspectes que són els que tenim menys presents o ens resulten menys familiars.

Us recomano que veieu i escolteu una conferència del Bruce H. Lipton, que és una classe magistral que no us podeu perdre. En definitiva estem passant d’una consciència que li podríem anomenar física, newtoniana, a una consciència bioenergètica, quàntica, que està connectada amb la subtilesa, i amb allò que no es veu a simple vista, un camí que a hores d’ara ja no té retorn.

Fa uns dies escoltava a Mario Alonso en una conversa sobre la ciència i deia que no podem quedar-nos atrapats en la idea que la ciència no pot mirar tots aquests assumptes, comentava que la ciència no està contra aquests plantejaments, ben al contrari, a la ciència li interessa investigar i trobar explicacions a tot el que en un punt, o en un moment, encara no som capaços de comprendre, sinó que ho fa una branca filosòfica que es diu cientifisme que proclama que només es pot dir que alguna cosa és científica si es pots pesar, mesurar, …, veure, i comprovar amb fórmules matemàtiques. El cientifisme solament és una part de la ciència, afortunadament.

Per tant, amb totes aquestes reflexions, en molts punts amb aquestes evidències, no estem fent un plantejament esotèric, sinó realment estem apropant-nos a un dels anhels de tots els temps que és posar d’acord coneixements ancestrals amb els nous descobriments de la ciència occidental (exemple de les meditacions col·lectives, amb un propòsit bondadós per a la vida i una intenció conjunta, que han fet disminuir la delinqüència en una ciutat, o aturar durant unes hores una guerra en algun lloc del món).

En tot això és important adonar-nos de quines són les nostres percepcions, com les regulem, com es generen, i com influeixen en les decisions que prenem en les nostres vides, …, i tanmateix com les transformem.

Si algú em demanés les paraules clau d’aquesta conversa que hem mantingut amb el Carles Porrini, serien aquestes:

• incertesa, por, estrès emocional
• percepció: diàleg entre els processos de creixement i conservació (conscient/subconscient)
• sistema immunològic
• benestar
• connexió amb el cor
• confiança
• acompanyament a les famílies

I com annex afegeixo alguns punts a considerar pel retorn a les escoles:

La reincorporació a les aules hauria de fer-se seguint algun tipus de protocol de fases, i atenent a diverses prioritats. La primera qüestió que a la meva manera de veure caldria considerar és que no s’ha de tenir pressa, voler anar ràpid per recuperar el temps perdut té diverses connotacions desfavorables:

• la primera, pensar que hem estat perdent el temps, estic convençut que no ha estat així
• els nens i nenes, els joves, fins i tot els propis docents, així com les famílies, hauran viscut.

Experiències significatives i potents, i es necessitarà un temps per drenar-les.

• seria un error voler accelerar els processos perquè comunicar tot el que ha passat necessitarà temps, i si no es dóna es seguirà augmentant el possible estrès acumulat durant el confinament, que en alguns casos haurà estat poc però en molts altres segurament haurà estat bastant, i difícil de sostenir.

Paral·lelament a les directrius que marqui l’administració en cada cas en relació a com es continuarà, completarà i tancarà el curs, l’equip educatiu de cada centre haurà de fer-se seves aquestes directrius, que sens dubte seguiran una lògica d’interès comú, crec que és important considerar el valor i l’esforç que també fan les administracions perquè les coses funcionin bé, gestionant els aspectes contextuals que són singulars d’aquest centre, i de la seva comunitat educativa, i proposant processos estratègics que contemplin tant una cosa com l’altra. Aquesta tasca ha de començar abans que els alumnes tornin a classe, no es pot improvisar d’un dia per l’altre.

Un aspecte important, i un dels grans objectius de la PS en qualsevol circumstància, és mantenir un bona comunicació amb les famílies, elles són les que saben millor que ningú com ho han passat els seus fills i filles, i en quin punt estan. Es farà imprescindible fer com a mínim una reunió de pares i mares de cada classe per poder compartir, d’una banda l’experiència viscuda, alguns detalls de les circumstàncies de cadascú, i de l’altra explicar amb claredat com es reiniciaran les classes, i com es planteja el tancament del curs, a més d’un torn de preguntes obertes per drenar les inquietuds més rellevants de les famílies. Això potser es podrà fer de forma presencial, o possiblement s’haurà de fer a través d’una vídeo conferència pensada estratègicament.

En aquesta ocasió, més que mai si és possible, i quan sigui possible, aquestes trobades s’haurien de fer en espais el més oberts possible a l’exterior, i el més diàfans que es pugui en l’estructura interna, acompanyades amb elements que convidin a compartir, mantenint les mesures preventives de seguretat que estiguin establertes en cada context.

Sabem per experiència que l’èxit d’aquest retorn, que inicialment pot tenir un punt caòtic per les circumstàncies en què es pugui donar, rau fortament en com sigui la relació, la vinculació, l’acompanyament a les famílies, que són les que han de tornar a casa amb la claredat i la confiança que els seus fills no perdran res del seu procés educatiu i formatiu, i que els professionals sabem com manejar i donar sortida a aquesta situació excepcional.

En sí mateixa aquesta premissa de vinculació amb les famílies és la salvaguarda bàsica enfront d’una possible sensació que els nens i nenes i adolescents tornin als centres educatius amb una significativa falta de contenció, i per tant descontrolats, cosa que no passarà però que en certes cultures educatives que desconfien dels potencials dels alumnes pot anticipar-se com un risc.

La prioritat ha de ser un retrobament entre persones que hem estat commogudes per una experiència que uns mesos abans era de el tot impensable, és a dir, tenir cura de les relacions, i compartint les experiències, tenint en compte les característiques de cada etapa educativa i atenent aspectes com:

• donar l’espai i el temps perquè els protagonistes, que no són altres que els nens i els adolescents, puguin compartir les seves emocions, les seves experiències, especialment les que han tingut més intensitat i crec que aquí cal obrir un espai important, que també caldrà tenir cura en les trobades amb les famílies, que són aquells casos en què hi hagi hagut pèrdues de vides i per tant s’hagi patit un profund dolor, tant per la pèrdua com pel fet de no haver pogut acompanyar a la persona en el moment de la seva mort, un tema que caldrà treballar amb promptitud a nivell social pel cost emocional que tindrà els propers mesos (això comporta fer alguns rituals per acollir aquestes pèrdues i donar-los un lloc en el cor de les persones que les han patit, així com compartir la compassió del grup en sintonia amb les persones afectades).
  
  
• obrir moments de l’horari escolar dels primers dies, com a mínim, per compartir els aprenentatges concrets que els nens i nenes, i joves, hagin fet durant totes aquestes setmanes, no fer-ho seria una falta de sensibilitat absoluta i un error monumental pensant que només la educació reglada és la que pot oferir aprenentatges significatius per a la vida; aquests aprenentatges s’hauran donat tant en la dimensió com a fills, com a persones en procés de desenvolupament, indistintament de la seva edat, i com a futurs ciutadans, perquè si hi ha una característica sobredimensionada en aquesta crisi sanitària, social i econòmica, és la informació contínua de tot el procés, i dels diversos efectes que tindrà en un futur immediat en aquests tres àmbits.
  
  
• a més llarg termini serà interessant incorporar alguns d’aquests aprenentatges a les activitats curriculars de l’aula, aprofitant investigar el seu valor educatiu, cultural i curricular.
  
  
• i una última consideració, per a mi de el tot indispensable, traslladar el màxim possible d’activitats programades per al desenvolupament del currículum als espais exteriors i en contacte amb la natura; després de tantes setmanes tancats, i més els nens i nenes en procés de creixement, i els adolescents amb necessitats emocionals importants, el sistema immunològic estarà deprimit, la vitamina D que ajuda a regular-la estarà sota mínims, i el nivell d’estrès pot estar en màxims; connectar-se amb la natura, tot i que a dia d’avui ja podem sortir a passejar, estar en contacte amb la terra, respirar aire fresc, permetrà anar recuperant a poc a poc els estats naturals i favorables per a la disponibilitat en relació a qualsevol tasca d’aprenentatge, en definitiva, recuperar l’equilibri i la coherència dels nostres processos vitals.
• sense oblidar tenir present en tots aquests processos l’expressió a diferents nivells, especialment els artístics, des de la música, el dibuix, la pintura, la dansa, la composició escrita, el teatre i les dramatitzacions, …, que són tan eficaços en l’expressió i la resolució dels conflictes i de les emocions que porten associats.
  
  
• i com podeu imaginar-vos, en sintonia amb alguns aspectes que abans hem parlat, serà important tenir moments d’acció, de moviment, de joc…, i moments de silenci, i en aquests moments de silenci es pot aprofitar per fer alguna petita meditació, visualització, respiració i/o algunes activitats de consciència corporal, que ajudaran a millorar tots aquests processos de recuperació de l’activitat habitual a l’aula.

Molt d’ànims, molta confiança, i molta presència!

8 de maig de 2020