Entrevista a SEER a la Revista Mprende (XY Radio) | 22 juliol de 2020

(El contingut en format de text ofert a continuació és una transcripció aproximada de l’àudio):

Sense cap dubte una de les qüestions que s’han d’abordar ara que estem en aquest procés de reprendre les activitats a poc a poc i que una vegada que passi l’estiu pot ser reprendrem les activitats acadèmiques. Veure l’impacte que el confinament ha tingut en no solament en l’exercici acadèmic sinó també en la part emocional dels dels alumnes de tots els nivells, des de nens molt petits de 3 a 6 i 10 anys, adolescents i fins i tot a nivell universitari.

Aquest és un tema de què realment s’ha parlat poc i per comentar-tenim a l’Oriol Julià, que bo es va a presentar millor però que justament està especialitzat en aquest àmbit en el que és la part de l’creixement personal de la gestió emocional si es pot dir així.

Benvingut Oriol, moltes gràcies per l’oportunitat. Sou una entitat de salut i educació emocional especialitzats precisament en l’acompanyament emocional a professors, a famílies, alumnes, i evidentment com tu deies a aquest el moment de parlar de l’estat emocional i de tenir-lo en compte, és clar, perquè els molts pares de família en els quals m’incloc, ja que tenim la preocupació del que podem fer amb els nostres fills per ajudar-los a desenvolupar-se, a aprendre i diguem que per a alguns casos doncs fins i tot tenir el paper de professor i llavors també molta gent s’haurà adonat que no és tan senzill ser professor, no només d’un alumne sinó de diversos.

Això també doncs d’alguna manera ajudarà a que augmenti l’empatia amb els professors però també d’altra banda ja hi ha la part dels pares que es veien desbordats a part de la pròpia situació i si en algun moment es vegin afectats pel covid a directament o indirectament doncs tot això genera un estrès que m’imagino que també ho hauran patit els estudiants.

No és un confinament, és que cada família ha tingut el seu confinament. Tenim a realitats diferents i persones que com tu dius doncs potser li ha tocat més directament a la part de salut amb pèrdues familiars importants i des d’aquí donem lloc per començar a casa junts.

Segurament es em notarà en llarg de l’entrevista en positiu que segurament s’ha guanyat moltes habilitats de convivència i moltes habilitats d’autogestió emocional per per fer més fàcil aquesta convivència perquè imagina’t que ens haguem passat matant no doncs això no pot ser i possiblement en algun moment a nivell personal no hem aconseguit regular, hem aconseguit “aprendre de”.

És veritat que hi va haver un moment en què els mitjans de comunicació ja que transmetien una una imatge com si això fos un happening on tothom se la passava fent cuinant o fent exercici quan en realitat una situació molt dura i després hi ha hagut com una mena de reflexió de ple aquest tema.

Si ha estat greu hem de parlar-ne i jo crec que és el moment de fer-ho. Aquest canvi d’actitud en el si de les famílies ja que es va haver de donar en algun moment, i ara la qüestió és que quan tornem a les aules i jo també sóc professor, ja que d’alguna manera com dius tu potser és una cosa que haguem de utilitzar per justament treure aquest costat bo. No solament des d’un punt de vista impersonal claríssim la veritat és que la el paper que ara tenim l’adult: la família és la família, els educadors les educadores, els professors, des de diferents àmbits de l’educació precisament el el repte que tenim ara és aprofitar el que ha passat. Ja sabem que ho hem passat malament, ara què fem amb això: ¿ens resignem a haver-ho passat malament o li traiem un profit?

Segurament s’han entrat habilitats, i és molt fàcil que el Nen i l’Adolescent a diferents etapes educatives no es doni compte ni tan sols que l’ha entrenat. Llavors el repte de la família és a dir miri tingueu en compte: has millorat això, has entrenat això i aprofitar aquest mateix aprenentatge des del propi alumne en aquest cas des del propi fill no tant volent donar una lliçó de moralitat o una lliçó d’aprenentatge sinó aprofitant el que la persona ja he fet en positiu.

A el final és un treball de tots i de totes, no podem obviar-ho, no podem dir que això ja ho faci el professor o que ja ho faci el pare, a la fi estem tots junts en això i a la fi treballem amb persones a les que segurament ens volem ia les que segurament tenim un afecte que en aquest moment els podem ajudar a créixer passant per nosaltres mateixos, pel nostre propi creixement també.

Sí, de fet un altre convidat va parlar sobre aquesta trobada que en alguns casos era un descobriment per a alguns pares, perquè pràcticament no passen molt de temps a casa i hi ha els caps de setmana, i clar, els fills són com un compartiment de la seva vida i ara que estan de forma tan intensiva amb ells potser fins i tot s’hauran sorprès i hauran descobert coses que no sabien dels seus propis fills.

Llavors si tu haguessis de donar a nivell de pares i a nivell d’acadèmics una mena de guia de passos a seguir per justament aprofitar això, quins serien ?:

El primer seria generar espais. si no estic acostumat a fer-ho, entrant en la dinàmica de fer-ho: hem après què m’ha caigut bé, què no m’ha caigut bé, que de vegades són espai de cuina, de berenar, un espai de sortir fora …

A el professorat li diria exactament el mateix (o a el sistema educatiu li diria exactament el mateix): generar l’espai, donar-li importància. Si això és una cosa entre tots i una mica transversal. Per exemple a l’començar el dia o a l’començar la setmana si vols, o a l’acabar la setmana.

Després, com deia, a anem a partir dels nostres propis aprenentatges, de donar-nos compte de que hem après hem evolucionat i plantegem aquests aprenentatges amb els nois amb els adolescents. Per exemple en l’àmbit de valors fer preguntes molt concretes: què consideres important que abans no ho era?

Segur que hi ha canvis, i aquests canvis van directament al nostre sistema i escala de valors. Possiblement jo abans no valorava tant anar a l’escola com ara.

Jo estic en un grup d’adolescents acompanyant (per explicar això anem a fer-ho amb l’etiqueta, però amb afecte): el més pintat de tots, el que més li costava anar a l’escola, precisament en un dia en una em va sorprendre dient ostres , ara valoro molt més poder anar a l’escola!

Abans era un noi amb absentisme que faltava més que semblava que hi anava per anar, que tant li feia tot, i en canvi ara de cop i volta valora més el poder anar a l’escola i valora més una cosa que tenia i que ara no el té. Doncs això cal posar-ho en joc, i cal aprofitar-ho.

I finalment: si un és generar espais, en un altre és aprofitar aprenentatge, i el tema de valors, el següent que podem projectar és quin és la meva següent versió, quina és no només com a individus sinó també com a societat. Aprofitem per fer reflexions sobre la societat, almenys de coses que no volem segur, que ens ha donat moltes pistes de si a nivell individual ho dèiem doncs a nivell de base de valors de societat també. Que ara valorem més que fa uns mesos.

Per tant, no només fem un treball personal i emocional de valors sinó també plantegem-com a societat que podem avançar, com podem saltar. Tu com volies que fos la societat, ara que has après això, imaginant ara no ho vegem, és clar, però demà seran adults i seran els principals actius d’aquesta societat.

Una de les reflexions que també jo crec que es poden fer és el veure que per desgràcia es produeix la politització de tot, o que de sobte s’exigís a la gent prendre una posició, una trinxera i que tota aquesta onada d’empatia i diguem de equilibri i d’estar tots en el mateix nivell de sobte s’hagi perdut. I potser això és també un part de la reflexió que s’ha de fer i que esperem que ho puguin fer els alumnes, perquè el que està clar és que hi ha coses molt positives però que en el moment es va començar polititzar tot.

Com anècdota: en una xerrada de famílies que vaig donar la setmana passada, una mare m’explicava que el seu fill adolescent 13 anys va entrar a mitjans de març a la seva habitació sense pèl i va sortir al juny (després de l’confinament) amb pèl en algunes parts del seu cos en les que abans no tenia. El mateix amb la veu. O que va entrar amb un caràcter i va sortir amb un altre.

A la fi ha hagut una generació que està vivint el seu canvi hormonal bioquímic i social a el final ha estat forçat per aquesta estació. Bé doncs aprofitem això també. Jo estic segur que hi ha gent que l’ha vist avantatges a estar aturat, a casa seva un temps. Però com tu deies no hem de banalitzar-(ara tots cuinant i consumint contingut digital), sinó per plantejar-me com és el meu comportament social, per plantejar-me si això sóc jo o ja és un personatge que he deixat sortir i que està actuant una mica gairebé automàticament . I si aprofito per mirar-me més a mi mateix, per qüestionar-me coses?

Octavio: vosaltres sou especialistes en abordatge integral de bullying. Esmentàvem abans de l’entrevista que això pot també tenir un efecte positiu en aquest àmbit, en concret, quin podria ser aquesta part positiva?

Oriol: Val, el primer que vull dir és que dono també lloc a la part complicada. El bullying segurament segueix … Jo dic que nosaltres des de la plataforma PDA Bullying no hem fet estudis actuals d’aquesta situació. Hi ha qui en alguns estudis diuen que el ciberbullying ha augmentat, la qual cosa em sembla lògic que hagi estat així. Nois / noies que han entrat en el paper d’agressor / a normalment és perquè tenen una situació a casa complexa o bé perquè tenen uns buits emocionals, unes carències emocionals que cobreixen d’aquesta manera o bé perquè (entre d’altres perfils) no han trobat una millor manera de socialitzar-se.

Això evidentment no crec que hagi canviat amb el confinament, fins i tot és possible que hi hagi empitjorat. Com a educador, com a família, hauria d’intentar a anar-me a la part que sí que pot canviar, a la part positiva. Per exemple: major empatia, tu abans parlaves de l’empatia cap al professorat, ja que és possible que aquest tipus d’alumnes que entren en aquest rol normalment té una baixa empatia. En aquesta situació en la qual tots hem patit i en la qual és possible que tinguem molta gent propera que ha tingut un malestar ja que és possible que si ho acompanyem, generi un augment d’empatia.

Pel que fa a aquests buits emocionals, potser li ha servit per mirar-se, per valorar més estar amb companys, potser li ha servit per reflexionar sobre les seves relacions socials, i això és el que hem d’aprofitar. A mi em sembla, si avancéssim com a societat, després del que hem passat junts, que sabent que el noi aquest que tens davant també ho ha passat exactament com tu o pitjor, ¿li vas a emprenyar més, de debò?

Llavors jo em acolliria aquest argument: ara que ens hem adonat que els meus actes individuals afecten el col·lectiu, els meus actes individuals en un grup afecten la convivència de tot el grup. Fer aquest tipus de comparacions és el que em van a ajudar a millorar, és el que em van a ajudar a aprofitar aquesta situació per millorar i en aquest cas també poden millorar les persones que han entrat en paper d’agressor.

De cara a el paper de víctima, és possible que també una espai com el d’ara li hagi pogut servir perquè sí que és més fàcil l’sortir-te d’unes relacions en línia, però em sabria greu que els oblidéssim. Perquè la solució no és sortir-se de les xarxes socials, la solució no és “què bé que ara no he d’anar a l’escola i em puc tancar a casa”

Un mes ha pogut anar bé un descans, potser per ajudar a agafar forces, però per favor tinguem en compte que anem a haver de treballar igualment per incloure a aquesta persona, per aturar les agressions, i per no pensar que amb la situació de confinament s’ha acabat aquesta situació d’assetjament o bullying.

Doncs moltíssimes gràcies Oriol.

Moltes gràcies a vosaltres, una abraçada.