No han estat mesos fàcils, i així i tot, hi ha motius per somriure. BON NADAL!

M’agrada quan penso en el somriure com una fortalesa o habilitat, aquella capacitat enorme que, encara que pugui semblar-ho, no és el que hi ha darrere la mascareta. És aquella llum que es transmet amb una mirada, un enfocament cap a la vida, que comprèn, tan sols en dibuixar-se, tot el dolor, que abraça el més profund de les nostres ànimes, perquè surt des de la mateixa arrel de la nostra profunditat.

El somriure és en certa manera un fruit, una picada d’ullet cap a la vida. Cada fruit neix a les nostres arrels, aquesta part de nosaltres que ens permet alimentar-nos, però… de què ens estem alimentant aquest 2020?

Qui més, qui menys, durant aquest any hem fet de lo impossible, només quelcom difícil. Potser alguns d’allò difícil hem construït quelcom fàcil, i potser només uns pocs de el fàcil, fins i tot hàgim pogut convertir tot plegat en diversió i bellesa.

Semblava, i potser encara sembla impossible el que estem vivint, oi? Però en el moment que això és una possibilitat i aquesta no depèn únicament de nosaltres, llavors ens adonem que hi ha algunes coses que no podem canviar. En aquest moment només, i dic només però no és poc, sí que podem triar com viure-les. Això sí, és el més gran factor de canvi i evolució.

Ja has triat com viure aquest final d’any 2020? Tancar amb benestar? Hem après aquest any que “benestar” és una forma de mirar. Sí, és una mirada. Potser les coses no hagin o estiguin anant bé. Però sempre podré viure-les des d’un lloc més sa per mi, pels meus, per tothom.

Benestar és un lloc sa en mi com a persona i en nosaltres com a comunitat. Un lloc on poder-nos situar per sentir, observar i interactuar. Benestar és somriure-li a la meva motxilla emocional, a aquestes tristeses encara per resoldre, a aquesta impotència o preocupació davant les xifres esgarrifoses d’això que estem relatant com a catàstrofe, aquesta por profunda a perdre o deixar de guanyar moments i possibilitats. De tornar a abraçar-te, d’asseure’m al teu costat a una taula i compartir-nos, veure el reflex d’un somriure als teus llavis. Sí, puc estar bé i viure amb serenitat i en pau el meu dolor, la meva tristesa, la meva impotència i frustració, les meves pors i temors, el meu estrès, la meva culpa… en definitiva tota la meva vulnerabilitat.

Creu-me quan et dic, i al dir-ho m’adono que necessito buscar certa aprovació còmplice en tu, que aquest any no ha sigut fàcil. Ha estat difícil i alhora, simplement ens ha quedat la possibilitat de viure aquella dificultat el millor possible. Per això, cada dia que m’has preguntat com estava, t’he dit que “el millor possible”. Això no és dolent, tampoc és bo, però és tota una declaració d’intencions, és que sigui com sigui el que estem vivint, jo escullo mirar des del benestar. Però escolta, no pensis que només quelcom de cap o de mirar, és que em neix així perquè li somric, sento que és el que necessito, i escullo no sofrir, permeto drenar, no em resisteixo a fluir.

Nadal no és el moment per ajuntar-se, és el moment per revisar-se, per reparar. Si, jo sé, que bonic és poder fer-ho tots junts. Avui nosaltres ho fem des de la càlida distància, des d’allà ens desitgem i et desitgem bones festes. Et desitgem benestar com espai en tu per tornar a parlar tal i com ens a fet entendre la vida, aquella necessitat de parar in instant, un moment, unes hores, dies o potser setmanes. Respirar el que som per comprendre el que tenim, parar els moments per agrair del que disposem, respirar per prendre forces i estimar tot fins l’últim instant i fins i tot més enllà de l’últim batec.

Estimar per comprendre i així encarar un 2021 el més reparador possible. I és que, mira, com que no sabem el què ha de venir, millor reparar ara el que hi ha. I mentrestant, aprendre a viure en una càlida distància, millor que en una freda soledat.

Saps? Soledat és també l’edat del sol, moment de llum interior. Així que brilla, brilla com un càlid foc que il·lumina la penombra, brilla com un càlid foc que il·lumina sense parar, però en qualsevol cas, per favor, no deixis de brillar.

Bon Nadal d’aquest real i intens 2020! No deixis de celebrar, perquè celebrar és donar lloc, és obrir o tancar un cicle, és entregar a l’univers el que estem preparats per transcendir i arrelar en l’aprés. 2020, jo et celebro.