Mirades i reflexos que ens regalen els nostres fills/es

Des Associació SEER, i de la mà d’Isabel Gil, mare, educadora i responsable SEER a Galícia, us presentem aquest post sobre la mirada i els reflexos que ens regalen els nostres fills/es.
Seguim creant, que els gaudiu!

HAS VIST UN COMPORTAMENT EN EL TEU FILL QUE NO T’AGRADA?

Doncs mira’t a tu mateix. Aquesta és una frase que vaig trobar fa temps en un llibre de coaching personal de Paco Yuste. Em va caure com una plantofada. Com dir-ho d’una altra manera. I efectivament amb el temps, formació, treball personal, he après (i acceptat molt al meu pesar  que els nostres fills són els nostres miralls, és a dir, que ells ens imiten tant pel bo com pel dolent. He de dir, que al principi em va costar trobar a mi o a la meva parella aquests comportaments que tant els retreia (i encara ara, encara que cada vegada menys i menys).

Curiós no? Els aprenen de nosaltres i ‘després els vam renyir i ens enfadem perquè també el reprodueixen! Per descomptat, que no els fan de forma conscient; ells aprenen el que veuen que fem nosaltres, no el que els diem. El seu inconscient ho capta tot, i després, de forma automàtica, per molt que els diguem, els repeteixen. Per tant, si vols que el teu fill canviï un comportament, primer l’hauràs de canviar tu.

Volem que els nostres fills siguin feliços, meravellosos… .I nosaltres? Doncs o comencem per nosaltres, o complicat ho tindran per molt que fem, diguem, els donem… Si vols que sigui feliç, comença per ser el teu feliç… No obstant això, tendim a repetir patrons, comportaments que ens passem de pares a fills, de generació en generació. Fixa’t! Té el caràcter del seu pare/mare! És que jo sóc així. Jo sóc així, fins que decideixo ser aixà. I suposa un esforç, molta voluntat per no mantenir els programes que anem repetint. I consciència. Perquè quan no ens adonem d’ells, difícilment els podem canviar. I per això els nostres fills són experts! Ens els mostren cada dia.

ÉS APRENDRE A OBSERVAR, A QÜESTIONAR QUAN HO HEM FET NOSALTRES TAMBÉ. I QUAN T’AGAFES, DE VEGADES FINS I TOT ÉS UNA MICA XOC!

Encara ahir estava renyant al meu fill per les formes en què estava parlant al seu germà, quan sobre la marxa em vaig adonar que jo estava fent servir exactament les mateixes formes que estava fent servir jo amb ell en aquests moments ‘Arg! A poc a poc va aprenent un a agafar-se a cada renunci… que és com ‘menja’m terra!

I a això podem afegir que reservem les barraques per a la família. La famosa frase d’on hi ha confiança fa fàstic… Resulta increïble aquesta tendència a portar-nos pitjor amb qui més estimem. I aquesta frase que tant m’agrada de “Serà quan menys ho mereixi quan més et necessiti” D’aquí que els nostres fills siguin “brou” ideal per a treball personal i prendre la decisió de donar un PROU a aquests programes que ens vam passar de generació en generació, un PROU a projectar sobre ells (de forma inconscient, és clar) allò que nosaltres no vam aconseguir. Que incoherència no? Doncs si de veritat és el que vols pels teus fills, comença per tu.

Comença per estimar-te, per ser feliç, estar en pau. És el tresor més gran que els hi podràs donar, a més de la vida.