El Treball de Processos des de la Mirada SEER

La construcció de la identitat és un procés complex. Tot i que el centrem en la infància i en l’adolescència, probablement és quelcom molt més prolongat, inclús sense final. I és que, no deu ser que la identitat està relacionada amb com puc saber més qui sóc? I arribo a saber mai del cert qui és aquest ésser en el qual habito?

Si fer jo mateixa aquest procés és tota una feina, també ho és acompanyar a altres a fer-ho. I encara més quan, en el reconeixement de qui sóc hi entren en joc qüestions com la identitat de gènere, un origen cultural diferent de l’entorn on s’està construint aquesta, la pertinença a determinats col·lectius socials, etc.

Parlar de la pròpia identitat està directament relacionat amb la pregunta: qui sóc? Per a respondre-la i mirar d’acompanyar en la recerca de respostes, el Triangle de la Personalitat pot ser una eina de suport que ens permetrà ordenar idees i ampliar la consciència que tinc sobre mi mateixa. Així doncs, puc mirar qui sóc a partir del que FAIG (a què em dedico, quins hobbies tinc, com és la meva actitud en els diferents grups on em relaciono, quin tipus de relacions tinc, etc.), però també observar el que PENSO (quins són els meus valors, a què dono importància, si faig cas als meus prejudicis o no, quin sistema de creences m’acompanya, etc.) així com el que SENTO (quines emocions sento més habitualment, amb què connecto donats certs estímuls, des de quina o quines emocions visc el meu dia a dia, etc.). Amb aquesta amplitud, doncs, potser veig que aquests tres vèrtex del triangle no estan pas desconnectats, sinó tot el contrari, i que tendim a buscar un cert equilibri, harmonia, coherència i adaptabilitat perquè allò que sento, penso i faig tinguin sentit.

En l’acompanyament de la construcció de la identitat, doncs, puc mirar de comprendre la persona acompanyada més enllà del que mostra d’ella mateixa (normalment allò que FA, que de vegades pot reflectir una part dels seus pensaments i les seves emocions), per a poder-la ajudar a comprendre en ella aquesta amplitud, i veure el seu propi triangle.

Des del Treball de Processos (Arnold Mindell), aporten una mirada interessant sobre aquesta qüestió, diferenciant:

– Identitat primària: allò amb el que m’identifico, les coses que faig, penso i sento habitualment i que sento com a pròpies. Per exemple, jo em puc considerar una persona sociable, acollidora amb les persones que entren noves a un grup, que dono importància al valor de la igualtat i penso que la veu de tothom té exactament el mateix valor, i que normalment estic molt alegre tot i que m’entristeix veure les notícies i pensar en com està de malament el món que m’envolta.

– Identitat secundària: allò que em costa reconèixer en mi, que no forma part del meu autoconcepte, malgrat pugui reconèixer que de vegades em puc comportar així. En el mateix exemple que abans, pot formar part de la meva identitat secundària estar de mal humor i amb poques ganes de participar de les converses, o bé despreocupar-me del meu entorn.

Així doncs, tot i que en l’acompanyament de la construcció de la identitat és important aquest procés d’autoconeixement que ens porti a trobar respostes al Qui sóc, també serà important reconèixer en mi aquelles parts sovint més ocultes, potser relacionades amb el que menys m’agrada de mi mateixa, o potser amb el que mai m’he permès reconèixer-me. Com en una moneda, jo també tinc dues cares, i he de poder conèixer-les les dues! En fer-ho, aprenc a abraçar aquesta part més desconeguda de mi, a reconèixer, en els altres, coses que també hi són en mi, i a tenir el poder per decidir quina part mostro en cada moment.

De fet, quan ens referim a identitat, hi ha una gran part que es correspon a aquest procés de reconeixement intern, però també d’allò que vull mostrar cap enfora, amb què voldria que em relacionin. Per això, i especialment quan acompanyem a infants i joves, és necessari diferenciar aquesta qüestió d’expressió de la identitat amb el qui sóc més intern, més essencial. Si em pogués despullar de la meva imatge, de la mirada dels altres, i observar-me internament, potser podria conèixer una part de mi que no té a veure amb el meu origen, els meus gustos, la meva forma de relacionar-me o d’estar, sinó amb quin és el meu potencial, quina és la meva identitat essencial. Potser des d’aquí, fora de personatges i màscares que ens posem per jugar en el joc de la vida, seríem més capaços de veure la bellesa de cadascú, sense necessitar posar ni posar-nos etiquetes, i reconeixent-nos com a éssers humans únics i alhora tan iguals. I potser per acompanyar a altres a engegar aquest camí, necessito fer jo la primera passa.